jordill.net

Una pràctica molt habitual a les escoles d’educació primària és fer que els infants que no acaben les tasques o els exercicis a l’aula ho facin a ca seva com a ‘deures’. Aquest sistema és en general ben acceptat per part de tothom, tant per pares i mares com per mestres, fins i tot també pels mateixos infants. Tothom ho veu lògic que el que no acabi la feina a classe l’acabi a ca seva. Però, des del meu punt de vista, aquest sistema no té cap ni peus.

Per començar, estam donant als infants l’oportunitat d’acabar a casa el que no vulguin fer a l’escola. “Estic cansat. He jugat molt a futbol al pati. Ja ho acabaré a ca nostra”. També estam donant al mestre l’oportunitat de dir “Ah, no vols fer? Idò ho hauràs d’acabar a ca teva. Fes el que vulguis.” Però n’hi ha més …

• Pares poc preocupats per l’educació dels fills + infants que no volen acabar les tasques a classe. Ningú insistirà a ca seva i l’infant anirà acumulant feines sense fer. Poc a poc perdrà el ritme de la classe i cada cop li costarà més fer les tasques encara que vulgui. Esdevindrà un infant que no pot acabar les feines quan només era un infant que no volia acabar-les
• Pares molt preocupats per l’educació dels fills + infants que no volen acabar les tasques a classe. Potser els pares aconseguiran convèncer a l’infant que és millor acabar les feines a classe. L’infant arriba amb tasques per fer i això s’entén com que aquell dia ha fet poca feina a l’escola. Probablement els pares renyen a l’infant, el qual farà les feines per obligació, “sense ganes”.
• Pares poc preocupats per l’educació dels fills + infants que no poden acabar les tasques a classe. Fins ara hem suposat que l’infant no volia acabar les feines però n’hi ha que no poden acabar-les per manca de capacitat. Potser la idea inicial de la feina inacabada com a deures era precisament aquesta. Els que no poden acabar a l’escola acaben a ca seva i l’endemà estan en disposició de seguir el ritme de la classe. Si els pares no es preocupen perquè acabi les feines, tenim el mateix que al primer cas.
• Pares molt preocupats per l’educació dels fills + infants que no poden acabar les tasques a classe. Els pares aconseguiran que l’infant acabi les tasques però com que la majoria dels companys de classe que també duen feines per casa ho fan perquè no han volgut acabar-la, potser els pares renyaran a l’infant i la feina es farà com en el segon cas.
• Pares poc preocupats per l’educació dels fills + infants que acaben les tasques a classe. No duen deures i els pares no n’hi fan fer. No adquireixen cap hàbit de feina individual i el dia que passen a tercer cicle o a ESO, comencen els problemes.
• Pares molt preocupats per l’educació dels fills + infants que acaben les tasques a classe. No duen deures. Els pares intenten que faci alguna cosa, que llegesqui, que faci alguna feina “extra” per tal de què adquireixin algun hàbit de treball individual. Però la tasca és dura perquè l’infant no entén perquè ha de treballar més si a classe ha fet tota la feina que havia de fer. Farà la feina “extra” de mala gana i no adquirirà cap hàbit, en tot cas, animadversió als pares (exagerant una mica).

Doncs què, els infants no han de dur deures? És clar que si. El que estaria bé seria que es revisassin els objectius de donar deures. Si es tracta de què els que no poden acabar les tasques puguin continuar en el punt on l’endemà seguirà la classe, s’hauria de comunicar als pares. Si del que es tracta és d’ensenyar als infants l’hàbit de treballar individualment a casa, els deures no haurien de ser les tasques que no s’acaben a classe. Lògicament això implica tenir una “política” de deures clara.